L'artista

Des de la seva joventut ha adquirit una formació autodidacta i s’ha dedicat a la pintura i a l’escultura. En un punt de la seva vida, va decidir deixar una mica de banda l’obra pròpia i construir un taller propi on pogués fer projectes de més envergadura sota l’encàrrec de grans artistes.

Actualment dirigeix  aquest  taller d’escultures, de gran nivell, a la ciutat de Mataró, on treballen uns tècnics extraordinaris que ell mateix ha format.

Si parlem de la seva obra, podem dir que gairebé el 90% de l’escultura pública que hi ha a la ciutat de Barcelona ha sortit de les seves mans: des del «Núvol i cadira» de Tàpies fins al seu «David i Goliat».

Altres exemples de les seves obres han sigut la titulada «Fraternitat», de Miquel Navarrès, situada al Fòrum; «L’estel ferit», de Rebecca Horn, a la Barceloneta; «L’ona», d’Oteiza, a la plaça dels Àngels; o «Born», de Jaume Plensa, darrere de l’església de Santa Maria del Mar. La darrera obra pública que s’ha elaborat al seu taller ha estat el monument «Als castellers», de Plensa, a la plaça de Sant Miquel, a Barcelona.

Miquel Tàpies i Palazuelo han estat dos dels artistes que més han treballat amb ell, i les obres realitzades al taller s’han estès arreu del món: n’hi ha a Chicago, a Nova York, a ciutats japoneses o a l’edifici més alt del món, el Burj Khalifa de Dubai, en aquest cas una obra de Jaume Plensa. Altres no han estat tan viatgeres i s’han quedat molt més a prop, a Mataró, com el brau del conjunt «El rapti d’Europa», a la plaça d’Itàlia, d’Ángel Hereu, o l’escultura de Manuel Cusachs «L’esperit de Figuera Major», a la ronda de Sant Oleguer.

Una de les obres més conegudes és el «Mitjó» d’Antoni Tàpies, que va ser encarregada per l’Ajuntament de Barcelona. Aquesta havia de fer 18 metres d’alçària i situar-se a la Sala Oval del Palau Nacional de Montjuïc (seu del MNAC). El rebuig que va causar la maqueta va fer que el projecte quedés totalment finalitzat i que no és dugués a terme. El passat 2010, Tàpies reobria la seva Fundació i hi presentava com a reclam destacat el «Mitjó» que mai va arribar a Montjuïc, però en aquest cas amb mesures més humils (gairebé 3 metres d’alçària).

Antoni Llena, referint-se a en Pere Casanovas, va dir: «Parlar de l’escultura de Casanovas no és pas fàcil. I no ho és perquè s’ofereix a l’espectador trasmudada sota aspectes diversos. (…) No és pas que l’obra del nostre escultor no sigui tècnicament perfecta ni tampoc que s’allunyi del formalisme, sinó que va més enllà. En el cas de Casanovas, artesania i forma són una closca, una defensa que mira de protegir, pudorosament, l’ànima que s’amaga dins».